CLUB CONSERVADOR DE CARTES I JOCS
TRUC
Es separen de la baralla els reis (12), cavalls (11) i sotes (10),
i els asos d’ors i copes, quedant solament vint-i-sis cartes, que són:
El valor de les cartes és com segueix:
Segueixen en valor els TRESOS, que valen els
quatre igual.
El mateix que els DOSOS, que també estan equiparats.
La resta de les cartes, pel valor numèric que
tenen.
Amb aquestes 26 cartes es pot jugar mà a mà, dos per a dos,
i tres per a tres, que és el més habitual, però s’ha d’anar amb cura amb les fallenques ja que dormen vuit cartes.
Pot donar-se el cas de ser vuit jugadors i voler fer partida tots.
En aquest cas o es fan dues taules de dos per a dos, o fer competència i
llavors s’afegeixen els vuits i nous de la baralla que tindran el mateix valor
que la numeració per als envits, de manera que s’ha de tenir en compte que suma
17 com a màxim.
Cas de no haver desafiament entre dues parelles, es tira a
dosos o tresos i els que surtin emparellats jugaran contra els altres.
Després de barrejar les cartes les escapçarà el jugador situat a
l’esquerra del repartidor, que distribuirà tres cartes a cada jugador, d’una en
una, començant pel jugador mà que serà el de la seva dreta.
Amb aquesta disposició començarà la partida sortint el jugador mà.
Aquest és un dels punts més importants per a un bon jugador del truc, saber fer senyes sense que les
vegin els contraris, i veure les del propi company dissimuladament. Així,
sabent on es troben les cartes de valor, és més fàcil combinar les jugades.
Las senyes més habituals són:
Quan no es té
cap peça, es tanquen els ulls, que vol dir que un va CEC.
La senya d’ENVIT és un cop de cap. I quan es tenen trenta tres
inflant els moflets. Si l’envit és gran i lliga alguna manilla, es fa la senya
de la llengua i es juga amb ella a fi de que el company pugui comprendre el que
hi ha, sense dir-li que envidi.
Amb la finalitat de saber en tot moment qui guanya i qui perd, per
a cada jugada es pinten unes pedres de les que més endavant s’explica la
quantia, segons com s’hagi desenvolupat el joc a cada mà.
Es pot jugar a les pedres que es pacti, però habitualment és a
divuit pedres, nou bones i nou dolentes. El primer que les fa té llit. Es diu al millor de tres o a dos,
per tant qui primer aconsegueix dos llits guanya el cot, és a dir, la partida. També es pot fer a dotze dolentes i
dotze bones, així el primer en fer les vint-i-quatre guanya un llit. Quan es
pinten les nou dolentes es tiren dins i es posa un senyal per a saber que es va
a bones, el mateix que en la de dotze.
Lligar és tenir dues cartes del mateix pal. Quant més alt sigui el
número que sumin, millor.
Un set de bastons, per exemple, no té més valor que el set
d’envit. Però si lliga amb altre bastó, s’afegeixen vint punts a la suma de las
dues cartes.
Per exemple: posem per cas que es té un quatre i un sis del mateix
pal, sumen deu més vint per estar lligades que són trenta d’envit; el 4 i el 7
fan 31; el 5 i el 7 fan 32; fins arribar al 6 i el 7 que sumarien 33, el més
alt valor, la grossa. Si es té un 1 i
un 2 del mateix pal, que sumen 3 més els 20 per estar lligades, guanyarien a un
7 si estès sol.
A punts iguals guanya el jugador que és mà, por ordre de lloc.
L’envit és primer que el truc, per tant s’ha de fer abans de jugar
cap carta, ja que si s’envida després de deixar la carta sobre la taula no és
vàlid.
Un cop s’hagi envidat els altres poden fer més joc, encara que
hagin jugat la carta, per a augmentar pedres.
El que no es pot dir és truc, perquè es tanca l’envit i si
els altres contesten que el volen també el tanquen i no és vàlid per a aquella
jugada. Sempre l’envit és el primer.
Únicament es pot dir truc i passo i així queda en llibertat
el postre per a envidar o voler si els contraris fan joc.
Com s’ha dit, es donen tres cartes a cada jugador, que es miren
immediatament per a fer les senyes a qui porti el joc, tenint present que ni
senyes ni cartes les vegi el contrari.
Surt el mà quan li dóna ordre el postre o qui porti el joc, i si
aquell diu al postre es juga la carta més fluixa. Un cop estan a la taula la
primera carta de tots, es mira qui ha guanyat la basa, és a dir, qui ha jugat
la carta major, que serà el que sortirà en la segona basa, i el mateix en la
següent.
El que de les tres bases en guanyi dues serà el que pinti les
pedres d’acord al joc que s’hagi fet.
Les veus per al truc són, de menor a major: Truc, Retruc,
Van quatre, Van cinc, Van sis, etc., les pedres que es vulguin fins el Joc
Fora. Però s’ha d’anar amb compte amb el Joc Fora perquè guanya tota
la partida. Vol dir això si arriba el Joc Fora equival a DOS LLITS, és a
dir, tot el cot.
Vol dir que van pardes quan en una basa juguen les dues
parts una carta del mateix valor, dos
tresos, dos dosos, dos sets, etc. Naturalment, si A juga un tres i B un altre
tres, la basa no es de ningú i es diu que van pardes.
Pot passar de diverses maneres:
Si van pardes la primera basa, guanya les dues bases el que
mata en la segona. Si por casualitat (o a propòsit) segueixen les dues primeres
també pardes, guanya el que mata la tercera basa. I si fossin pardes
les tres, guanya el truc el que es mà dels que han empardat l’última.
El millor és guanyar basa la primera i si van pardes la segona no
cabrà discussió doncs seran les dues bases del que guanyà la primera, per això
es diu la primera val per dos.
Són fallenques les mentides que es diuen per a fer fugir
els contraris, i tan si és envit o truc, no s’ensenyen les cartes si no es vol,
està clar que el que es va no sap si és era cert no.